top of page

Benvinguda, Joana

El part a casa.



No. No soc valenta.


Ni soc més valenta, ni soc més forta, ni soc més que ningú per parir a casa. Tampoc soc una inconscient. M'he informat, he llegit i consultat tot el que es pot consultar. El meu embaràs i el meu part van ser acompanyats i controlats per una professional des del primer moment.

Compartir aquesta experiència, aquesta intimitat, encara que sigui una petita part, no és fàcil. Però crec que tinc l'oportunitat de visibilitzar un procés fisiològic, natural i normal.


Comparteixo perquè sé que faig bé. Ho explico perquè sé que puc ajudar. Perquè veure, llegir i escoltar relats d'altres dones m'ha permès tenir l'oportunitat de viure aquesta experiència. I potser llegir la meva a alguna dona li pot fer descobrir una idea nova del que implica un part.


Tampoc ho defenso com a millor ni única opció. Però sí que ha sigut la MEVA decisió. I el que és important és que cada dona pugui decidir com, on i amb qui vol parir. Defenso la informació, el respecte, l'autoconeixement i la capacitat de decidir per nosaltres mateixes sobre una vivència tan transcendental.


Dit això, he volgut compartir l'experiència més bonica que hem viscut a casa com a família.




Aquest relat el vaig escriure a les poques hores, o l'endemà, ja no ho sé. Però ho vaig fer ràpid perquè tenia por d'oblidar qualsevol detall o sensació.


Pot ser hi ha coses que no van passar ben bé així. Pot ser els que hi eren diuen que algun detall va ser diferent. Però crec que, com en qualsevol història, totes les versions són certes.


Setmana 41+5.


No comptava gens ni mica amb arribar fins aquí en aquest embaràs. Culpa meva per crear expectatives. Com si no hagués après res de la maternitat!


Després del naixement de la Berta, a l'hospital, vaig tenir clar que el següent part seria a casa. I des de la setmana 30 teníem l'equip preparat. La llevadora contractada i el convenciment de fer-ho junts i de forma natural.


No comptava pas en passar-me de la data. Complia el 3 d'abril i ni tan sols havia imaginat arribar a acabar març. Quina tonteria.


En arribar a la setmana 41 vaig començar a sentir molta angoixa, molta pressió. De mi mateixa, de l'entorn i per part del sistema. Tot i haver decidit no anar a fer corretges a la setmana 40, ni a la 41, i no haver escoltat en cap moment la paraula "inducció", jo sabia que els dies passaven.


Em sentia en constant contradicció. Si no anava a l'hospital, anava contra el sistema. I, si anava a l'hospital, anava en contra del que jo sentia. I anaven passant els dies i sentia que si havia d'anar a fer algun control rebria bronca.


Arribo a la 41+4 amb la decepció i la por a no poder tenir el part que estava esperant. Havent provat tot allò que diuen que pot funcionar: caminar, sexe, pilota, infusions, meditar, pujar i baixar escales, ballar... Fins i tot plantejant-me fer servir l'oli de ricino com a opció per provocar el part.


Però va ser aquell mateix dia que vaig sentir que la meva filla naixeria quan estigués realment preparada i que no podia fer-hi res. Només confiar i agrair. La Joana tenia temps encara per néixer, i jo confiava en ella.

Aquella nit vaig compartir una estona de calma i pau amb la meva mare i la meva germana. També vam compartir una pizza i una copa de vi. La meva mare em va fer un massatge als peus i vam anar a dormir.


Em vaig calmar i reafirmar en què tot estava bé. La meva filla tenia temps fins a la setmana 42 (o més) per sortir, i jo confiava en ella. A més, jo anava parlant amb la meva llevadora i ella confiava en nosaltres. I jo en ella.


Me'n vaig anar a dormir dient que començaria el part de matinada i que de bon matí la Joana estaria amb nosaltres.

I just va ser.

A les 4:20 del dia 14 d'abril, estrenant la 41+5, em desperta una contracció. Serà el dia? De debò? La Joana m'havia escoltat? Faig caca, torno al llit. S'animen. Em llevo, em prenc una infusió, netejo la cuina i sento que les contraccions paren una mica.

Són les 5:30. Torno al llit. Quins nervis. Començo a sentir contraccions rítmiques que cada cop són més fortes. A les 6:15 aviso a la meva mare, que estava dins l'equip part des del primer dia, i a la llevadora, la Camilla. Faig un whatsapp general. De fet, no m'ho acabo de creure i no vull trucar per no alarmar ningú.


Abans de les 7 ja no aguanto les contraccions estirada. Truco a la Camilla, em diu que em dutxi i que veiem com evoluciona. Van a més. A les 7:20 arriba la mama. Les contraccions són intenses cada dos minuts. Passa el temps rapidíssim. Vull esmorzar, però la intensitat de les contraccions no em deixa parar a menjar.


Intento respirar i cantar les contraccions, i m'ajuda.


El Martí, després d'esmorzar tranquil·lament, puja a muntar la piscina i la Berta baixa de dormir. Em diu contenta que hi ha una piscina al lavabo i li explico que la Joana està a punt de néixer. En aquell moment arriba una contracció i la respiro abraçant a la Berta. Ella m'acompanya tranquil·la. Ja havíem explicat com seria i què passaria durant el part.


Arriba la Camilla quan ja em regiren del dolor les contraccions. No diu res. No intervé. Em proposa canvi de postura. Tinc els ulls tancats més estona que no pas oberts perquè les contraccions són seguides. Ella no para de donar indicacions i té el control de tot el que em va passant. L'energia és preciosa.

Al poc, just a temps, arriba la meva germana per estar amb la Berta. Estem tots a casa. Tal com jo desitjava.


En tot moment la meva mare està al meu costat acompanyant les meves contraccions. La Camilla em proposa que segui a la pilota, i la meva mare em sosté des de darrere. Ens passarem una hora en aquella mateixa posició. En pack.


A les 9 arriba l'Estela emocionada i amb la càmera preparada. Mentre la saludo ve una contracció i li agafo la mà. Es queda amb mi.


Cada cop aguanto menys les onades i començo a canviar la cançó per un crit més animal. La Camilla em pregunta si han canviat les contraccions.


Sí.


Pregunto per la piscina i em diuen que està a mig inflar i a mig omplir, però la Camilla sent la urgència en els meus crits i em convida a pujar. Les meves mans comencen a anar la zona púbica perquè sento que alguna cosa pressiona. No ho entenc. Ja és l'hora? Pot ser?


En aquell moment m'inquieta pensar que duri molt i no poder aguantar el dolor. No imaginava que estava a 10 minuts de treure la nena.


Respiro, crido, suporto una contracció més i pugem. Aquest cop em sosté el Martí que no ha parat d'apagar focs mentre jo estic al meu món. Pujo l'escala amb ell darrere i abans d'arribar a l'habitació engega una onada que sembla que vulgui fer-me empènyer.


Hi ha un pam i mig d'aigua. M'és igual. Em despullo i entro. La calor em fa sentir bé. Però no hi ha temps a gaudir-la. Arriba una nova onada que em sembla insuportable. Em falta la meva mare que no havia tingut temps a agafar lloc per sostenir-me bé. Crido animal. Des de dins. Sense poder evitar. Sento que no puc més

No sé qui hi ha al meu voltant i alhora sento que tothom està amb mi. Que no em falta res.


Segueix una nova onada, ja tinc la mama ben col·locada i sento una pressió brutal. Crema. Sento que em cago. Demano ajuda. No puc. Sento que no podré. I trenco aigües.


Para. Respiro. Una altra. Crido i tinc intenció de mossegar la mama. No ho faig. "No puc, no puc, no puc,". La Camilla m'avisa que em toca. Hi ha massa poca aigua perquè la Joana neixi sota i massa perquè neixi fora. Necessita dirigir-la.

Nova contracció. "Em trenco, em trenco, em trenco.". Li agafo el braç a la Camilla i estrenyo. M'agafo a ma mare que no m'ha deixat sola en cap contracció i no ha deixat de fer la força amb mi. La Joana surt disparada i de cop la rebo als braços.


Flipo. Miro l'Estela. Emocionada. Flipa. Ella dispara una foto i jo nomes puc mirar-la als ulls. A ella. Que fort. Plora. Miro al Martí. Flipa. El que acaba de passar. Ja som quatre. L'estimo. La meva mare crida i plora emocionada donant-me les gràcies per deixar-la ser. I alhora sento que si ella no hagués confiat i acompanyat cada contracció jo no hauria estat capaç.


La Joana sortia a les 9:34 del matí. Al lavabo de casa. Envoltada de confiança i amor.


La Berta arriba en aquell mateix moment de la mà de la meva germana. Flipa. Flipo. Flipem. Ens abracem. La mira. Mama! La Joana ha sortit! És petita i té nas. I té mans.


Quin equip al meu voltant. Quin respecte. Quin amor. La meva germana cuidant del meu tresor, acompanyant-la en un moment tan important. Portant-la a mi en el moment just.


La Camilla, discreta, pacient. Quin angelet connectat a tot. Controlant-ho tot per fer que em senti segura i respectada. Sense envair, sense fer soroll.

Després de treure la placenta, que sembla que em costa més estona que no pas treure la Joana, ens estirem al llit. La Joana fa teta encara enganxada a la placenta. La Camilla em dona uns puntets. Ho fa amb el somriure a la cara, com tota l'estona.

Tallem el cordó. Explorem la placenta. Pesem la Joana. 3,617 kg i 50 cm. La Camilla estampa la placenta en un paper. Miro la Joana. Està refeta. Té sacsonets per tot arreu. Sento que és una bebota sana. Està bé. És bonica. Està tranquil·la. Enganxada al pit. La Berta i jo compartim esmorzar estirades al llit.


Quina experiència més animal. Més bonica, fàcil i natural. Que difícil m'havia resultat l'última setmana i quin plaer haver confiat, de nou, en la vida

Benvinguda Joana. Ja som un equip de quatre. ♥️



Quinze dies després del part, vaig rebre les fotos que va fer l'Estela. L'agraïment és infinit. I l'amor que hi ha en aquest reportatge, en la seva mirada… Queda per sempre en nosaltres.


Compartir aquest moment és un acte d'amor cap a les dones. Perquè tant de bo totes les dones puguem decidir com parir. I perquè parir sense violència, amb respecte i sense protocols absurds, no sigui un privilegi sinó un dret.


Mireu-nos amb respecte i amor ♥️.





Comments


logo

© 2022 | Laura Ariño

Banyeres del Penedès

616957446 - info@laurarino.com

AVÍS LEGAL I POLÍTICA DE COOKIES

  • Blanco Icono de Instagram
  • Facebook - círculo blanco
  • Pinterest
  • WhatsApp

Fotografa newborn Barcelona | Fotografa newborn Tarragona | Fotografia familiar Penedès | Fotografia familias Garraf | Fotografa familias Manresa | Fotografia maternidad Tarragona | Fotografia lactancia penedès | Maternidad | Lactancia | bebés recien nacidos | neonats | nounats | embaras | fotografia embarazo sant cugat | fotografa embarassos tarragona | reportatge familiar penedès | Fotografa Vendrell | Fotografa Vilafranca del Penedès

bottom of page