Hola! Soc la Laura,
i soc fotògrafa emocional.
Visc la fotografia com una eina de cura personal i teràpia. Treballo a acceptar i estimar totes les versions de mi mateixa, que són les que em fan ser qui soc avui.
La fotografia m'ajuda a mirar-me amb amor i respecte. Em resulta terapèutic posar-me davant la càmera i mirar-me tal com soc. Sense pentinar ni preparar. Sense endreçar.
He llegit que tot passa, tot canvia i es transforma. Transitar-ho és la part difícil. I mirar-me de cara, i als ulls, m'ajuda.
M'agrada pensar que la meva feina ajuda altres mares a mirar-se així, de cara. I perdonar-se, agrair-se i estimar-se.
Soc mare de dues nenes que m'han redescobert el món i que m'ho han fet qüestionar tot. De fet, intento desconstruir tot el que sé per ser més justa, més feminista i més inclusiva.
M'emociona i apassiona la meva feina, i no sabria dedicar-me a una altra cosa. Treballo des de fa anys en un projecte que em permet viure al ritme que crec que val la pena viure.
Cada vegada necessito més que sigui tot real, amb menys roba i més pell,
deixant de costat els complexes per poder viure la maternitat, i la vida, plenament.
Vaig aterrar a la maternitat l'agost del 2020 i fins aleshores, jo era fotògrafa de nadons, nens i famílies. Ara sento que soc fotògrafa de mares, i de les seves families. La maternitat m'ha transformat i m'ha revolucionat la ment, el cos i la vida, però també la manera d'entendre la fotografia familiar.
Visc al Penedès, envoltada de vinyes i camps d'oliveres. Comparteixo vida amb el Martí, un home de moltes arrels. Tenim tractor al garatge i, des que visc amb ell, soc una experta en vinyes, olives i vi. Junts estem vivint l'aventura de les nostres vides: ser els pares de la Berta i la Joana. Som una família senzilla, de poble i amb dos petits grans projectes professionals.
Puc dir que la fotografia ha acompanyat pràcticament tots els moments de la meva vida. De petita, m'acompanyava una càmera de carret a les excursions del cole, a l'institut portava una càmera digital a totes les sortides i viatges de final de curs i, va ser pels meus 18, que la meva família em va posar a les mans la meva primera rèflex.
Després d'una dècada dedicant-hi cos i ànima, puc dir avui que la base i l'estil de la meva fotografia és el respecte, la naturalitat i la senzillesa. No vull transformar, ni disfressar ni incomodar. Crec en la naturalitat i en el menys és més. La meva fotografia pretén captar l'amor per la vida i per la família. I per això sempre miro amb tendresa i disparo amb el cor. No sabria fer-ho d'una altra manera.
Em mouen i m'inspiren les dones de la meva família. I des que soc mare, encara més. M'agrada pensar que mai deixem d'aprendre i que sempre som una versió diferent de la que érem fa una estona. I, precisament per això, crec en la fotografia com a teràpia, com a record i com a forma de vida.
